Com la majoria de les vegades en què neix un nou fenomen i s’expandeix ràpidament, la Gamificació ha vingut acompanyada de grans dosis de confusió pel que fa a la seva definició. Pedagogues i pedagogs, professorat, especialistes en recursos humans, coachs, etc. semblen trobar-se en una guerra on els extrems imperen en les valoracions sobre la gamificació. Però, què és realment la Gamificació?
Partint del fet que és un concepte i un mètode relativament nou i predominant en el món acadèmic, la definició de Gamificació així com els elements clau que componen aquest mètode, està en continu canvi i reconstrucció, adaptant-se als avenços que es fan en el camp. Tanmateix, sí que podem aclarir un parell d’idees:
1. “Gamificar és fer divertides les classes” FALS!
Gamificar consisteix a utilitzar les mecàniques pròpies dels jocs en entorns que no siguin lúdics. I per què utilitzar mecàniques pròpies dels jocs? És més, quines mecàniques tenen els jocs? Moltes. Els jocs tenen una infinitat de mecàniques, és a dir, de regles i maneres de funcional que es segueixen les unes a les altres (sistemes), les quals fan possible que el joc funcioni, que el que s’estigui realitzant tingui una lògica en si mateixa i que els/les participants implicats/des puguin interactuar amb el joc i entre ells i elles.
En els jocs podem trobar mecàniques d’interacció, de narratives, de processos de creació, mecàniques de gestió d’equip i temps, mecàniques geoespacials, mecàniques de recompensa, de retòrica, etc. Amb l’ús de les mecàniques esmentades aplicades als continguts a impartir o habilitats a desenvolupar, l’aprenentatge serà més òptim, ja que, d’una banda, s’estaran treballant de forma més completa, participativa i directa aquests continguts i habilitats i, d’altra banda, aquestes mecàniques faran més atractiva l’activitat d’aprenentatge, despertant curiositats i motivacions.
Com es pot entendre arribats a aquest punt, utilitzar “emoticones” i “coloraines” o “compartir uns riures” no és gamificar. L’objectiu de la gamificació és, per tant, aconseguir integrar i interioritzar els coneixements i habilitats. És a dir, adquirir els coneixements i les habilitats en lloc de, únicament, memoritzar-los. Una altra cosa és que, en conseqüència de les diferents mecàniques i l’atractiu de la gamificació, resulti divertida la tasca en qüestió.
2. “Qualsevol joc serveix per gamificar” FALS!
Un joc de per si no serveix per gamificar, ja que l’objectiu de la gamificació en l’educació és treballar coneixements i competències concretes. És a dir, quan es gamifica, el que es fa és plantejar-se quins continguts es volen impartir i quines habilitats i competències es volen treballar per, posteriorment, crear mecàniques pròpies dels jocs (comentades anteriorment) adaptades als objectius educacionals plantejats perquè les persones interactuïn entre elles i amb els continguts, amb l’objectiu d’integrar realment l’aprenentatge. Amb un joc tradicional, encara que a vegades puguem aprendre algunes coses, està més limitat al moment mateix i a la mateixa temàtica i/o activitat que s’està jugant – sense treballar altres temàtiques o habilitats més complexes de rerefons, ni tenint el control i/o la intenció prèvia del que s’aprendrà – i, per antonomàsia, prima el fet de passar-ho bé per damunt de tot.
3. “Utilitzar tecnologies digitals a les aules és gamificar” FALS!
No, tenir pissarres i llistes d’alumnat digitals, disposar de tauletes i altres aparells tecnològics no és gamificar per a l’aprenentatge; sinó únicament tenir eines digitals. L’únic que estàs fent és canviar una cosa analògica per una altra digital. Vindria a ser el mateix que canviar un cisell per un bolígraf de tinta.
Gamificar és un mètode. Les tecnologies digitals són una eina. S’ha d’entendre bé la diferència entre mètodes, eines i, per descomptat, objectius. Utilitzar tecnologies digitals pel simple fet d’utilitzar-les no ens beneficia en cap àmbit ni aspecte. Sovint, a la societat actual es perd el nord amb les tecnologies digitals i l’entorn de connectivitat que possibiliten. No són necessàries per tot, ni per tothom ni en tot moment. I menys encara han de ser l’objectiu final o el punt de mira.
La gamificació, com qualsevol mètode d’aprenentatge, pot fer ús d’eines digitals o no. Això dependrà de les necessitats, l’entorn, de les possibilitats que es vulguin aconseguir i, per descomptat, dels gustos o atraccions que puguin sentir-se cap a les tecnologies. Existeixen infinitat d’activitats gamificades sense cap rastre de tecnologies digitals.
4. “La gamificació pretén substituir la docència tradicional” FALS!
En tot cas, podem entendre la gamificació i als adeptes a aquest mètode com amants de la divulgació i la docència, però en cap cas un enemic. Existeixen alguns col.lectius de docents una mica reticents a aquest mètode. Cert és que no són poques les ocasions en què “gurús de la innovació” es pugen al carro de mètodes i teories que es troben en auge i ho converteixen en un “show màgic”, fent un mal joc al seu objectiu real i augmentat les reaccions de rebuig. En el camp de la gamificació això també succeeix. Però siguem francs, seria absurd que, a causa d’aquests “gurús”, menyspreéssim i rebutgéssim, vençuts per la ignorància, un mètode que consisteix en un complement per l’educació.
Precisament, encara més les persones que es dediquen a l’aprenentatge i a la divulgació, hauríem de deixar enrere actituds reaccionàries i estar disposades a reinventar-nos, a aprendre diversos mètodes i integrar-los de la millor manera, sempre adequada a l’entorn de treball, i combinar-los amb l’experiència i coneixements tradicionals dels quals ja disposem, per aconseguir així l’objectiu de la divulgació i l’educació: ensenyar i posar a l’abast de totes les persones els coneixements i habilitats necessaris per desenvolupar-se com a individus pensants i actius en societat.