Polèmic article, ho sé. Anomenes el concepte “feminisme” i et surten enemics i enemigues per totes bandes, tan si consideren formar part del moviment, com si estan en contra. Bé, l’objectiu del meu article, lluny de simular una d’aquelles disputes de bar, de replicar als fantàstics “cunyadismes” o de donar peu a discussions ancorades cada una a la seva corrent disputant-se el títol de “El feminisme real”; pretén ser una oda a la transversalitat i, per tant, a la importància d’aquest moviment o model de vida.
Ens trobem a la quarta onada del feminisme. Aquesta, tot i que es nodreix de les anteriors així com aquestes van fer-ho de les seves antecesores, també s’impregna principalment de l’entorn actual en què ens trobem, analitzant com la globalització, la societat informacional i l’era digital de les comunicacions en xarxa influencien en les relacions (tant personals com laborals), en els rols i en el desenvolupament individual i col.lectiu de les persones. Tot això amb un objectiu comú com és la lluita contra el patriarcat i amb el llançament i auge d’un nou concepte per aconseguir-ho: la sororitat.
Actualitat, qui vulgui esbrinar per si mateix/a sobre el feminisme, es trobarà amb una gran diversitat de corrents feministes les quals se situen al llarg – i entremig – de diversos eixos teòrics, socioeconòmics i estructurals pel que fa a les relacions de poder, i que neixen de diversos estats de la qüestió, cada un amb els seus matisos*. És cert que, en conseqüència, el feminisme ara es troba molt disgregat i fins i tot presenta disputes internes que, com acostuma a passar en aquests casos, dilueixen la capacitat de consecució de l’objectiu bàsic i principal del moviment genèric: la igualtat entre les persones independentment de la seva identitat**, orientació i circumstàncies. A quina corrent feminista acollir-se – o quina “barreja” conceptual preferim adoptar – correspon a cada un/a de nosaltres mateixos/es, així com construir la nostra pròpia manera de viure i desenvolupar el feminisme; la qual cosa sols és possible si s’educa des del feminisme.
I aquí arriba la por. Por perquè “canviïn als nostres fills i filles”, por perquè “els imposin ser homosexuals”, por perquè “els obliguin a adoptar uns rols que no són els seus”, por a la “promiscuïtat i al descontrol sexual”; por a “perdre la meva identitat d’home” o fins i tot de dona, sense tan sols haver-se plantejat abans quina era aquesta identitat ni per què. El feminisme no consisteix en res de tot això: no imposa, no obliga, no desdibuixa identitats ni desinforma i transforma en perillosa la sexualitat. Tot el contrari: el feminisme permet viure i escollir, informa per ser capaços/es d’escollir amb coneixement de causa, permet conèixer-nos a nosaltres mateixos/es emocional, física i intel.lectualment com a éssers individuals i en societat.
Educar des del feminisme no és imposar una d’aquestes corrents (de les quals les més temudes acostumen a ser les radicals, les úniques que la gran massa de contraris vol reconèixer – quelcom sospitós per la seva banda -), sinó donar la informació necessària així com formar en capacitat crítica per aprendre, créixer i fer-se un/a mateix/a i construir-se la identitat desitjada. Educar des del feminisme no és condicionar a algú perquè visqui la seva vida d’una manera concreta, sinó mostrar la diversitat existent i que sovint ha estat amagada, prohibida, burlada i maltractada, i permetre que les persones visquin la seva vida sense interferir a altres ni ser interferits. Educar des del feminisme no és deixar de banda a una part de la societat, és posar el punt de mira al col.lectiu històricament oblidat per estudiar-lo, donar-li valor, respectar-lo i tractar-lo amb justícia en tots els àmbits de la vida. Educar des del feminisme és donar veu a les persones callades i oprimides, també a aquelles a priori pertinents al col.lectiu masculí solament pels seus genitals però que no compleixen cap rol propi de la masculinitat tradicional, arcaica i masclista.
En definitiva, educar des del feminisme és educar des del respecte. És educar des de l’empoderament personal i individual de totes i cada una de les persones que integren una societat, sense cap distinció. És educar des de la consciència col.lectiva de l’existència de desigualtats i abusos, i de la necessitat de lluitar contra totes elles.
* E. Mora i M. Pujal a partir del text: Madoo Lengermann, Patricia i Niebrugge-Brantley, Jill (2002). “Teoria feminista contemporanea”. En: Ritzer, George (2002). Teoría sociológica moderna. Madrid: McGraw Hill, p.391
** Identitat entesa no com a part del concepte “identitat de gènere”, sinó en el sentit més ampli i abstracte de la paraula: identitat com la construcció del nostre ser, els nostres pensaments, sentiments, etc.