Resulta curiós veure com en l’era de la connectivitat les persones se senten més soles que mai. Gran quantitat d’estudis sobre la percepció de la salut, inclosa la salut mental i emocional, emfatitzen un sentiment de solitut creixent. A això se li afegeix els transtorns d’ansietat. O, en la seva manera menor de manifestar-se, els episodis d’ansietat, els quals són cada vegada més freqüents. Patits, a més, per una majoria transversal de la població, ens visibilitzen certs problemes socials.
Deixem de banda per una estona la COVID-19 i les seves conseqüències relacionals i individuals. Com han sigut fins ara les nostres relacions socials? Més concretament, en aquest artícle, volem centrar-nos en les nostres comunicacions…
Com ens comuniquem en l’era digital?
Tot i que la tecnologia ha avançat i molt, les relacions cara a cara continuen sent les preferides per a moltes persones. Els dispositius tecnològics no han substituït les trobades físiques, com moltes narratives de ciència-ficció auguraven. Encara que sí han propiciat alternatives a la comunicació tradicional, oferint canals complementaris o ràpides solucions a llargues distàncies.
Programes i aplicacions de correu electrònic, de missatgeria instantània, videotrucades. Plataformes de fòrums asincrònics, per a realitzar videotrucades sense necessitat d’instal·lació… Tenim una infinitat d’eines per a poder comunicar-nos amb els nostres afins i, fins i tot, amb desconeguts.
Potser és veritat allò que contra més fàcil resulta la possibilitat de tenir o experimentar alguna cosa, menys ens esforcem a preservar-ho i cuidar-ho.
Veure com augmenta el sentiment de solitud ens fa plantejar-nos com són les nostres converses. I és que, sovint, les converses que tenim en l’actualitat a través dels canals de comunicació més usats (WhatsApp i missatgeria instantània per xarxes socials) són:
1) Intrusives
Si preguntem a molts Millennials i fins i tot a la generació Z, prefereixen les converses a través de WhatsApp (o missatgeria instantània que ofereixen les xarxes socials com Instagram) a una trucada telefònica. Això és perquè entenen que una trucada telefònica és intrusiva. Posem-nos en situació: li sona el telèfon a l’altra persona, interrompent allò que estigui vivint. Una trucada que li produeix ansietat per veure’s obligat/a a agafar-la, a contestar, sense tenir ganes de fer-ho. I, el que és pitjor, sense saber quina intenció hi ha darrere i haver de parlar immediatament, sense temps a pensar una resposta ni rectificar.
Tanmateix, deixant de banda la immediatesa de diàleg que requereix una trucada telefònica, enviar un missatge també interromp situacions que s’estan vivint. Et sona una notificació i pares a mirar qui és, què et diu. I, segons el que sigui, pot ser que acabis tot el dia donant-li tornades a què respondre o si fer bomba de fum.
Per tant, d’una manera o un altre, la voluntat i acció d’una altra persona de comunicar-se amb tu es “posa pel mig” en el teu dia a dia. Els missatges de text lleven l’obligatorietat de respondre ipso facto. Però no deixen de ser un element que s’introdueix de sobte en la teva vida quan la teva no l’esperaves.
Exemplifiquem-ho. Quantes vegades heu estat en una conversa amb algú en un bar i l’altra persona ha parat per a mirar la notificació que acabava de rebre? Quantes heu deixat de mirar la pel·lícula, sèrie o programa que sigui que estiguéssiu veient per a consultar qui us acaba d’enviar un missatge? Quantes vegades deixeu de fer el que esteu fent per a mirar qui i què us ha escrit? Això no és més que una altra manera d’intromissió.
2) Asincròniques
Encara que l’asincronia possibilita moltes interaccions que d’una altra manera no es donarien, tenir converses que es van allargant en el temps, en les quals fem la nostra aportació en diferents moments, pot resultar esgotador i confús, donada la possibilitat de sentir-nos de diferent manera en la mateixa conversa, així com de no estar mai al 100% pendents de la conversa que estem tenint amb l’altra persona, donant-los tota l’atenció que es mereixen.
3) Interrompudes
Seguint la tendència de l’asincronia, sovint les converses que es tenen per Whatsapp o per missatgeria d’altres xarxes socials solen veure’s interrompudes. Per anar al bany, perquè algú amb el/la que estem físicament ens diu alguna cosa, per tenir que passar el bitllet de metro, per haver de pagar a la caixa del súper o perquè just has arribat al treball / gimnàs / cita, etc. Quan això succeeix, la conversa queda suspesa en l’aire, a la meitat d’una explicació, d’una pregunta, d’una broma còmplice o d’obrir els nostres sentiments. Al cap d’unes hores, es reprèn, potser algunes vegades amb l’excusa de “ei, perdona, és que estava/tenia/etc.”, per a després, al cap d’una estona, tornar a interrompre-la.
4) Incabades
Després de tantes interrupcions i asincronies, i trobant-nos en dos mons alhora (el físic, on actuem; i li virtual, on mantenim una conversa inconnexa) dels quals sense adonar-nos atorguem una jerarquia clara a favor del físic; sovint les converses queden inacabades. Ja sigui per interrupcions vàries i una nova notícia arriba sense haver resolt l’anterior. Ja sigui perquè de tanta asincronia ens ha canviat l’humor i ja no ens interessa el tema. El cas és que sobren els “ei, ets aquí?” i falten els “me n’haig d’anar, adeu / fins ara!”.
Tot això dona lloc a una infinitat de converses de mala qualitat: que no han tingut l’atenció que es mereixien, i sense acabar.
A persones a l’altre costat de la pantalla del mòbil que se senten plantades i que per a omplir aquest buit obren ràpidament una altra conversa preguntant què tal o explicant qualsevol ximpleria banal per a no sentir-se soles. Fins i tot, algunes persones, assumeixen la culpa d’aquest buit creient que depenen en excés d’aquestes tecnologies i retraient-se que vulguin immediatesa en la resposta. Quan en realitat, el què volen (el què volem tots i totes) són converses que valguin la pena, que ens omplin. Converses que ens facin pensar després i no que ens passin per davant una rere l’altra com a episodis de Netflix posats sense parar en una tarda avorrida. Volem converses que puguem recordar i que ens envaeixin de satisfacció. Converses de qualitat.
On s’origina tot això?
Tot això ve donat per la confusió de canals i espais que les TIC desencadenen. Les tecnologies digitals que avui dia usem permeten que, sense importar on estiguem, puguem contactar amb altres persones (cosa, a priori, positiva). Però això ha portat al fet que les persones vulguin estar en més d’un lloc a la mateixa vegada, la qual cosa es tradueix en fatiga, ansietat i mala qualitat de les experiències viscudes.
De la mateixa manera, WhatsApp possibilita una dualitat de converses. D’una banda, semblant als missatges de text, on enviàvem un missatge i ja ens respondrien, com una carta, sense necessitat d’immediatesa. Per una altra, ens possibilita un xat, un espai on tenir una conversa directa i continuada per mitjà de l’escriptura. Aquesta dualitat genera confusió. Quantes vegades hem enviat un missatge pensant que ja el llegirien i respondrien, sense voler iniciar una conversa, i l’altra persona ha respost directament, amb frases soltes, per a tenir una conversa continuada? Quantes vegades hem volgut parlar d’una cosa important, tractant de lligar les frases i les intervencions de totes dues persones, però l’altra no ha contestat fins al cap d’hores, tallant-nos la conversa? Aquesta confusió i falta de claredat en la mena de conversa que duem a terme genera també malestar i, sovint, buit. D’aquesta manera, augmenta el sentiment de solitud a causa de la mala qualitat de les nostres converses.
Com podem solucionar-ho?
Així doncs, et recomanem que tornis a connectar de veritat amb tu mateix/a i amb els teus, mantenint converses de qualitat, de la següent manera:
- Aprèn a detectar quan i per què inicies una conversa per canals digitals: si ho fas quan estàs avorrit/a, o perquè realment vols dir alguna cosa, si ho fas immediatament després de deixar d’estar amb algú o després que t’hagin deixat plantat/da en una conversa, etc. Si és per avorriment o per omplir aquest buit de sensació inacabada, et recomano que abans d’obrir un altre xat et plantegis si podràs estar realment per aquesta nova conversa que començaràs o si és millor deixar-ho per a un altre moment.
- Planteja’t si només vols enviar un missatge o si vols mantenir un diàleg: això t’ajudarà a saber desconnectar de seguida i no sentir que has d’estar pendent de la resposta, així com a elaborar un missatge que doni a entendre que no ets aquí i que ja et respondran quan els vagi bé. D’altra banda, també t’ajudarà a transmetre a l’altra persona la teva necessitat de diàleg si és això el que vols.
- Relacionat amb el punt anterior… Digues el que vulguis! Digues allò que necessites! No tinguis por a dir de primeres que necessites que estiguin per tu per a explicar X cosa, que vols una conversa continuada; o bé a deixar clar que no podràs estar atent o atenta i que ja ho llegiràs més tard. Però, comunica’t! Fes saber a l’altra persona de manera clara i directa la teva disponibilitat i les teves necessitats.
- Acostuma’t a començar i acabar les converses digitals com ho faries davant d’algú: comença saludant, acaba acomiadant-te. Veritat que no veuríem correcte estar parlant amb algú en una taula d’un cafè i que enmig de la frase l’altra persona s’aixequés i s’anés sense dir absolutament res? Molt sovint, això és el que fem per WhatsApp.
- Recorda que a l’altre costat de la pantalla hi ha una persona: sense adonar-nos, releguem les converses digitals a un segon pla, donant-li menys importància, quan contínuament les interrompem pel que fem en el món físic. I, siguem sincers, no se’ns crema contínuament la casa, ni s’ens cau l’àvia a cada minut, ni ens falta tant temps com per a poder, simplement, acomiadar-nos. Per això, si realment no podem estar pel nostre interlocutor (sigui perquè estem ocupats o perquè tenim un dia despistat i, ens coneixem, deixarem el mòbil tirat a qualsevol lloc deixant la conversa a mig fer), hem de comunicar-li. Un simple “ara no puc estar per tu, ho sento, truca’m/escriu-me/ens veiem en una estona”, farà sentir a l’altra persona valorada i atesa i, sobretot, podrà tancar aquesta sensació de buit i de quedar-se a mig fer.
En conclusió…
Hem d’adonar-nos que a l’altre costat hi ha una persona, algú que importa. Hem d’adonar-nos del valor que té el que ens està dient, tant si té un gran problema i ens demana ajuda, com si desitja compartir amb nosaltres la seva felicitat. De la mateixa manera, hem de valorar-nos i comunicar la nostra necessitat i/o voluntat als nostres si no ens entenen, sense confondre-ho amb dependència a les tecnologies digitals.
Compte. La dependència en les tecnologies digitals existeix. De la mateixa manera que existeix cert trastorn de conducta en aquelles persones que senten alts nivells d'ansietat si no els responen de seguida. En aquest article parlem de comunicar de manera directa als nostres interlocutors la necessitat de tenir una conversa de qualitat. De la mateixa manera que hem de comunicar també nostra no disponibilitat per a atendre l'altra persona. Mai amb l'objectiu de crear dependència i que la immediatesa imperi. Sinó amb la voluntat de generar enteniment i relacions de qualitat.
Sovint deixem latent la intenció del missatge, sobreentenem que si ens manen giffs graciosos no requereixen la nostra atenció i podem passar; que si ens pregunten si som aquí, necessiten alguna cosa amb urgència. No obstant això, passats uns minuts de diàleg, oblidem mantenir i cuidar la conversa i, en definitiva, la relació amb l’altra persona.
Cada vegada més, en l’actualitat, parlem de gestió emocional i d’autocura. Hem de portar a la pràctica aquests conceptes també en les relacions amb les altres persones i, més concretament, en els nostres actes comunicatius. Siguin converses físiques o virtuals, totes elles són reals. Donem-li l’espai, el temps i el valor que es mereixen. Només així construirem converses de qualitat que satisfacin les nostres necessitats de comprensió i socialització. Deixant enrere la solitud de la incessant (dolenta)connectivitat.
Altres artícles relacionats que podrien interessar-te: